dilluns, 19 de març de 2018

Què fem amb la brusa?



Tens el pit
ple de promeses,
i jo
sóc tot primavera.

        Què fem amb la brusa?  


          ––––––––––––


Com si sabessis
—que jo sé que tu saps—
que això és el que vull,
m’estires cap al llit
amb ulls ardents i esbiaixats.

                Ai Déu!
                Què pretens?


Del poemari Des del llit. Poemes de l'amor líquid

dilluns, 5 de març de 2018

Paraules ...i descansar


Cada vegada em passa més sovint –i no és cosa del Dr. Alzheimer– que no trobo la paraula que necessito quan més la necessito. I no hem refereixo a aquella sensació de quan la tenim a la punta de la llengua, la paraula, i es nega a verbalitzar-se d'una punyetera vegada. No. Em refereixo a quan no trobo la paraula que –ni remenant el diccionari de dalt a baix– sigui capaç d'expressar o ajudar a expressar aquella idea, sentiment, emoció que vull transmetre en un moment determinat. Paraula, a vegades crucial, per a que l'interlocutor pugui fer-se una idea aproximada del que pretenc comunicar-li, o senzillament per a fer-li saber quines són les meves intencions (siguin les quines siguin; i tot i que n'hi ha per les que no calen paraules). Aquesta mancança de substantius, verbs, adjectius, no només ho és per a nomenar, idees, precisar sentiments i emocions; també per a definir situacions, actituds, relacions...  

Comentant-ho, he comprovat que no sóc l'únic mancat; que hi ha més congèneres en aquesta mateixa situació. Observo també, que hi ha una relació generacional entre tots nosaltres, els mancats. I aquesta circumstància em fa pensar en dos motius que podrien ser origen i causa de l'esmentada mancança. Aventuro. L'un és que en els últims cent anys hem assistit a un allargament considerable de l'esperança de vida: més vida, més temps per a experimentar més i més riques i variades vivències. L'altre és que en aquest mateix temps hem estat protagonistes forçosos d'un seguit de canvis substancials. Petites i grans revolucions que han desembocat en nous models culturals, morals; nous valors, nous usos, que han portat a noves situacions. Experiències noves, complexes; algunes, per les quals no estàvem prou preparats. I tot plegat a un ritme trepidant (en relació a la història de la humanitat), sense tenir temps per a pair-ho. Una petita reflexió al respecte pot posar la pell de gallina. 

Costa tenir una visió global, amb perspectiva, del magma que ens toca viure i, tanmateix, estem obligats a viure'l. I doncs, com fer-ho? Sense perspectiva no hi ha visió '3D' ni ulleres de colors que valguin. Sense les tres dimensions tot és pla. Viure sense perspectiva, és com quan et ve de gust prendre't una Grappa, s'ha acabat, i et quedes amb el got buit entre les mans amb cara de '...i ara què?' (valgui la frivolitat, si us plau). Sí, em falten paraules. Aquelles que haurien de servir per a explicar les noves situacions, les noves experiències. Una experiència no ho és del tot fins que no es diu; encara que només sigui a un mateix ('el nom fa la cosa' també aquí?). En el meu cas, tinc la sensació de no viure al cent per cent: si no tinc la paraula precisa, el relat queda incomplet i l'experiència inacabada. Ens manquen paraules. Ens ha vingut tot a sobre i no hem tingut ni temps ni calma per a inventar-les. Ens manquen i no podem acabar el relat. 

I com, aquesta mancança, podria afectar a la nostra evolució com a espècie? Sense un relat acabat l'existència és incompleta i l'evolució lenta i –pitjor– viciada. Una existència, a més, en desequilibri permanent entre el ser i l'estar, entre el sentir i l'actuar; ja que els fets, sense fre ni marxa enrere, ens sobrepassen; encara no n'hem assimilat un que hem d'enfrontar-nos al següent. Ininterrompudament. És la vida, sí, però la vivim en dues dimensions, plana; i la piconadora l'allisa i endolceix cada vegada més i més; i fent camí de ser només virtual. URGENT: Inventem les paraules, inventem la vida! Reinventem-nos. Abans que sigui massa tard. Si us plau.


Ai, la comunicació; fluida o deficient, no és gens fàcil. No sé si hauré estat capaç de transmetre el que pretenia –és el repte de sempre quan agafo el llapis, la ploma, o directament les tecles– I no diré si m'han faltat moltes o poques paraules; o si –afortunat, aquesta vegada– no n'he trobat a faltar cap ni una. (Espero, però, que no n'hi hagi de més, de paraules, vull dir. Just les necessàries.)

Paraules. Poder-les dir, verbalitzar-les i descansar. Uf!





dimecres, 21 de febrer de 2018

Sense ànim de molestar però, si cal, molestant



Indubtablement, ara sóc més radical que no ho era de jove. Viure dóna informació. És inevitable. I cadascú maneja aquesta informació com vol, sap o pot. No té volta de full. Hi ha comportaments que es poden entendre en una persona de vint anys, i en canvi no es poden admetre en una de seixanta. A aquesta edat es té molta més informació.

Perque vet aquí, que depèn de l'us que en fem, la informació es pot convertir en saviesa o en estupidesa. Això és així en el pla individual i ho és també a nivell col·lectiu (al cap i ala fi, la societat la formen individus). Hi ha societats, cultures(?), grups més savis i d'altres més ignorants, necis, estòlids... (no li trobo la paraula). Això ha estat així sempre, i ara no ho és pas menys sinó ben bé tot el contrari. 

Però no sempre l'individu ha estat tan responsable d'aquesta estupidesa, d'aquesta ignorància col·lectiva, com ho és ara; oi més, en un moment en el que ens definim a nosaltres mateixos com a 'la societat de la informació'. Està clar que informació no és igual a coneixement. El coneixement no ve donat, el coneixement es cerca. Amb la informació de que es disposa, amb sigui quina sigui la pròpia capacitat, i amb l'interès que es tingui en assolir aquest coneixement. (Alerta, perque segons d'on provingui aquesta informació, el coneixement pot no ser possible o ser abastament distorsionat; només cal obrir els diaris o engegar la televisió –a tall d'exemple, és clar– per adonar-se'n.)

I no només som responsables de nosaltres mateixos, ho som també de la societat en la que participem, en la mesura de la influència que exercim sobre ella (ara més que mai, amb les noves tecnologies de la comunicació). La societat, el grup, comença per un mateix, a la vegada que som –només– respecte a l'altre. La influència de l'individu envers l'altre i viceversa és infinita i també inevitable. Per tant, no valen excuses,  la 'culpa' no és només dels altres.

Sense canviar de tema: quan temps fa que no sentim o no llegim la paraula 'avantguarda'? Si, com diuen, 'el nom fa la cosa', està clar quina és la nostra esperança a curt plaç. L'única recerca, l'única innovació en aquests moments, és bàsicament la tecnològica. És, doncs, que aspirem a ser éssers biònics? Més encara: en mans de qui? I conseqüentment, propietat de qui!!

Llibertat d'expressió? Primer: llibertat de pensament!
Un poquito de por favor! ...com deia ella.

divendres, 9 de febrer de 2018

Passejant entre signes



Sóc un amant d'escriure tant amb llapis com amb ploma estilogràfica. Detesto profundament els bolígrafs i la majoria de retoladors. M'agrada veure com el grafit es desplaça sobre el paper (millor si aquest té textura), deixant un rastre aparentment aleatori però que en canvi és d'una enorme precisió: lletres que, ordenades, conformen paraules, una darrere de l'altra fins a completar frases. Frases que, adequadament disposades, dibuixaran un relat. Traços, dibuixos que expressen idees, conceptes; dibuixos abstractes que expliquen histories creïbles. 

I m'agrada veure com la tinta brolla de la punta de la ploma executant el ritual. Observar com el traç de tinta passa de ser brillant quan la tinta és encara fresca, a ser opaca i contundent quan es va asecant (cosa de segons). Definint i plasmant pensaments. Un tros de vida en un paper. Una aventura. Un risc, també. Em fascina intuir la connexió neuronal, la rapidés amb que l'odre cerebral es converteix en el gest que, a través del llapis o la ploma,  plasmarà aquella idea, aquell relat.

Hi ha lletres més amables i d'altres més angostes. Hi ha lletres independents, autònomes, superbes; i n'hi ha que necessiten companyia per a no passar desapercebudes. Hi ha paraules amb una grafia més plàstica que d'altres; n'hi ha que semblen escultures surant a l'espai. Hi ha paraules que la seva grafia és harmònica amb el seu significat; i n'hi ha que la grafia per sí sola suggereix tot un món a l'abast dels dits, independentment del significat de la paraula dibuixada. 

Dibuixar signes, dibuixar paraules. És el que sento quan escric. Dibuixar aventures, l'aventura d'escriure, l'aventura d'imaginar. Dibuixar desitjos, dibuixar el desig. I aventurant-me més: imaginar noves lletres i nous fonemes; paraules noves amb nous significats. Sortir de la cenyida cotilla. Dibuixar la imaginació, redactar el dibuix, intuir-ne el so.

Això és així escrivint a mà amb el llapis o amb la ploma. Escrivint amb l'ordinador és tot una altra cosa. Desapareix la empremta gràfica, el món oníric de la grafia i tot el que d'ella se'n desprèn. La substitueix l'ordre, la regularitat, la funcionalitat. Com a resultat, les cabrioles es fan amb xarxa de protecció. La pàgina on escric, un full en blanc que emergeix a la pantalla, aïllat en la immensitat de l'escriptori, i flotant entre les diverses carpetes que naveguen per la profunditat d'aquest escriptori quasi galàctic. Connectat, via satèl·lit, amb el món més erudit, amb totes les eines a l'abast...  Buscar, consultar, corregir, invertir l'ordre. Net, polit. Un luxe. 

Però aquí totes les pàgines són iguales. Les lletres: mimètiques; les paraules, pulcres, no suggereixen més que el que diuen. El cervell no ha de dibuixar la lletra, ha d'ordenar prémer una tecla només, la precisa. És un altre tipus d'aventura, no menys interessant però sí una experiència vital prou diferent. Però, ah, la tipografia. La tipografia és un altre món i jo un amant dels tipus. També. Passejar a cavall (o en moto!) admirant i vivint el paisatge versus viatjar en avió. Escrivint a mà et passeges entre les paraules, escrivint amb ordinador tens una visió global del paragraf, de la pàgina. Dos maneres diferents d'escriure, dos maneres diferents de viure. 

Cada cop més escric directament a l'ordinador. Però de tant en tant necessito esplaiar-me dibuixant l'escrit, palpant la matèria, sentint la grafia del pensament. Gaudint de la voluptuositat del traç, anàrquic de vegades, curós d'altres, i sempre una experiència plaent. Desprès tocarà 'passar-ho a net' a l'ordinador. Net i polit. I fins la pròxima aventura, a mà o a màquina.

dissabte, 27 de gener de 2018

Donant voltes al sol



Acostumo a escriure. I escric, suposo, per varies raons. Una d'elles, i fonamental, és perque m'ho passo bé. I a vegades molt bé. Però sovint em pregunto què és el que em fa escriure? Què m'hi empeny? Doncs, em fa escriure, crec, la pretensió d'explicar-me a mi mateix, uns cops; i d'altres, en canvi, la necessitat de fugir de mi i de la realitat que percebeixo. A vegades, però, és el desig d'abraçar la bellesa, el desig d'abraçar el mateix deig el que fa que corrin prestes les lletres; sense que això impedeixi que en uns altres moments sigui la melancolia la que les apressa. I poca cosa més. Succeeix, també, que en inevitables ocasions alguns d'aquests bolets resultants els publico en aquest blog.

I perquè ho publico? Perquè hi desplego aquest ventall de vergonyes propies en aquest blog? Per vanitat? Bé, sí, un punt però. No més. Ho publico perquè sóc exhibicionista? També. Segons he sentit dir, els artistes son voyeurs alhora que també exhibicionistes. Si fos així, doncs, jo seria voyeur de dia i exhibicionista de nit? (I amés, Dr. Jekyll i Mr. Hyde!) Però tantmateix, com ho ha de fer l'autor per mostrar l'obra sense exhibir-la? I si l'artista no és boyeur, d'on es nodreix, on "s'inspira"? 

Més preguntes. Quan escric un poema, en quina paraula deixo de ser l'autor i començo a ser l'obra? Quan faig un dibuix, en quin traç passo de ser l'executor a convertir-me en l'executat? En quin punt el voyeur es transforma en l'exhibicionista? On acaba l'autor i comença l'obra? (i viceversa!) Així com el pare és també el fill, l'autor també és l'obra? Hi ha qui ho diu i així ho afirma. Se senten a dir moltes coses; tothom diu la seva. I mentre, l'autor –el jo voyeur i exhibicionista– intricat amb l'obra, no pot respondre a cap ni una de les preguntes formulades, sense crear alhora més interrogants.

Dintre de pocs dies començaré la meva seixantasisena volta al sol. I encara tot son preguntes.

Ui... amb tot això, se m'han fet quarts de dues de la matinada. Missió complerta (feia temps que no publicava). Bona nit, bon dia. I gràcies.



diumenge, 17 de desembre de 2017

Carnal



Em moc, et mous.

Somrius.

Et sento. Em sents.

Suem.



Et beso, em beses.

Mossegues.

Et mous, et sento.

Gemego.



Em menges, et menjo.

Calfreds.

Ara jo, ara tu.

Anhels.

Ara tu, ara jo.

Frisor.



Amor carnal, 

desig i més.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Bípedes pensants (o no)






Si fos cert que l'univers és el resultat d'una gran explosió –allò que en diuen el big bang– i observant que el nostre planeta forma part d'aquest univers, a les hores, tot plegat, no seriem més que micro espurnes en trànsit d'expansió-extinció. Energia pura, per tant, conformats i informats com a bípedes pensants. Home, per a mi no perd romanticisme la caboria, ni interès, ans al contrari. No em desagrada gens la idea de ser una espurna cósmica, em preocupa més ser bípede; vist el que es veu.

I si –com diuen, també– la noció, la fotografia que tenim d'aquest univers, aquest que veiem i el que ens fan veure els científics del ram, correspon al que succeïa fa milers de milions d'anys, i el què ara estem veiem és només la seva imatge projectada en el temps i l'espai (o el temps ja és espai?)... com se'ns deu estar veient-percebent des d'uns quants milions d'anys més endavant?  Au, bah, bajanades!

O no. Perquè tot això de la matèria i l'antimatèria, la matèria fosca i l'energia fosca (els primers passos –es veu– de l'univers) em serveix per a explicar-me algunes coses. En conec uns quants, de bípedes, que son més antimatèria que matèria; que son pura energia fosca. Una mirada atenta al voltant i, per poc que estiguis al cas dels mass-media, t'adones que en bastants casos (massa, per estar orgullosos de l'espècie) els quarks i els leptons, els protons i els neutrons o eren defectuosos o no es van ensamblar amb prou finesa a l'hora de configurar-se com a bípedes humans. Quarks, neutrons i demés, caducats, potser? Fins i tot els neutrins els deuen estar ignorant ara mateix (com n'has de ser per a que t'ignorin els neutrins!). Jo diria que, definitivament, son matèria i energia fallida, amés de fosca, aquests bípedes. Forats negres en estat pur, tal volta. Sobren exemples. 

Ara bé, amb tantes estrelles, tantes galàxies com hi ha, i han acabat anant a parar tots (o quasi) al nostre planeta i en aquest precís moment de l'expansió còsmica, del 'nostre moment', la nostra pròpia vida. Coetanis, doncs. Càrregues de profunditat contra la intel·ligència. Vergonya aliena (i pròpia, si ens estant veient des dels pròxims mil·lennis) Descerebrats. Macacos mutants i prou, com diu un amic? És clar que ningú ha dit que l'univers sigui o hagi de ser perfecte. Ni a gust de tots. Naturalment. Però trobo a faltar la possibilitat de poder canviar de galàxia. Seria d'agrair que algú inventés l'App que ho fes viable. Me l'instal·lava ja! Que se m'acaba el temps d'espurna. Coi d'univers...

dijous, 23 de novembre de 2017

Visió parcial




• Podríem suportar l'existència sense l'autoengany? El relat que ens fem de la nostra pròpia vida –i sense el qual no viuríem– s'aguantaria sense aquells petits i grans autoenganys?

• No obstant, som –i només– respecte a l'altre. Qui, què seríem sense l'altre? L'altre: el nostre mirall imprescindible. La nostra raó de ser. 

• ...i si l'altre ens falla, si l'altre ens enganya: ens fallem a nosaltres mateixos. El mirall per si sol no menteix.

• És clar que no m'agrado! Però prefereixo ser el que crec que sóc, a ser el que tampoc sé qui seria.

• No crec en la vida. Crec en el que visc. I tot i així, sovint dubto. Que poques certeses tinc, de fet! 

• Sort que puc escriure! M'ajuda a construir el meu relat. La dosi de realitat que necessito per a viure. Altrament, ara per ara, és una bona manera d'autoenganyar-me.


(Sinceritat: una altra paraula que afegeixo –junt a 'normal' i 'amor'– a la meva llista de paraules perverses; probablement la més perversa de les tres. I quant de mal que han fet i ens hem fet amb totes tres!)


PD
Això és el que penso avui; demà ja ho veurem. Tanmateix potser demà no faci sol.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Normal?



normal  adjD'acord amb una norma establerta, que no se'n desvia; que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural. // Que serveix de norma.

norma  n. f.  Regla a seguir en fer alguna cosa, a que hom ha de subjectar el seu capteniment.

natural  adjQue pertany a la natura, al conjunt de les coses creades, de les forces de la creació; produït per la natura...

(Diccionari general de la llengua catalana, Pompeu Fabra. –Les negretes de la primera definició son meves.)

I doncs, podem deduir que una persona (cosa, situació...) normal, és aquella que compleix, acata, s'atén a la 'norma', a les 'regles'; que és natural. Però, vegem, quina norma, quines regles; de quina natura o naturalesa parlem? Qui determina la norma, qui estableix les regles? Quan, des de quan i fins quan son vigents? Pregunta: qui té la potestat per a decidir si jo sóc normal o no? Resposta: es de suposar que algú molt normal. Naturalment.

Sovint –massa– utilitzem l'adjectiu normal com a 'el que val', allò que ha de ser positivament, que ja 've de sèrie'; i en canvi, usem el no és normal, per a designar allò a evitar, allò del que cal preservar-se, que va contra natura. Fins i tot, la mateixa expressió 'no és normal' indica un cert aire despectiu.

Una ovella negra en un ramat d'ovelles blanques, no és una ovella normal? És que no bela i pastura com les altres? És que potser, en contraposició, fa els cagallons blancs? Una persona de pell negra en mig d'un estadi ple de gent de pell blanca, no és una persona normal? Podria ser que, aquesta, fos l'única persona normal? Un camí lliscadís, aquest. 

En qualsevol cas, el que sigui, el fet que estigui assumit per la majoria és la raó per la qual obté la categoria de normal? O, el que sigui, té aquesta categoria perquè aquell fet defineix la majoria que l'adopta? 

És normal, que estigui fins al capdamunt de l'epítet 'normal', fins i tot molt més enllà del que no nomeno però sí és prou fàcil d'imaginar? Serà, potser, que no sóc normal?  


Algunes preguntes més: 
Estem obligats a ser i fer coses normals?
La diversitat, la diferència, no és normal?
Podria ser normal no ser normal
No va sent hora de tocar de peus a terra, de ser 'normals'?

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Ja ho veurem...




No és un mal començament. Quan algú et diu 'ja ho veurem...' d'entrada, d'entrada no et tanca la porta. No és un 'no'. A partir d'aquí, les expectatives que cadascú es faci, ja depenen d'un mateix i de les circumstàncies. I de la paciència, és clar.

Ja ho veurem, em va dir, després que li proposes matrimoni. No era un 'no' però no era un 'sí'. A la fi va ser que sí i, mesos més tard, quan el capellà li demanà l'inevitable: vols per esposa a... –m'ho temia: va contestar que ja ho veurem... D'entrada no era un 'sí', que és el que tothom s'esperava, però no era un 'no'.

Ja me'l conec, jo, i, coneixent-lo, vaig pensar que era qüestió de paciència. I em vaig fer a mi mateixa un 'doncs, ja veurem...' Fins i tot vaig pensar que hi ha alguns 'ja ho veurem' que son més clars que alguns 'sí'. Volent ser positivista, és clar. Però el capellà volia un sí o un no.

I en mig de l'expectativa que havia creat, va estar una estona ara mirant-me a mi, ara mirant al capellà... i viceversa, com si estès sospesant les conseqüències de cadascuna de les respostes. Després es va girar cap els convidats, a continuació em tornà a mirar a mi, finalment al mossèn, i com si se li hagués il·luminat alguna cosa, li digué mirant-lo fixament als ulls: Sí, sí... No un, sinó dos 'sí' de seguits, va deixar anar. Havia pagat la pena l'espera.

Al cap de molts 'ja ho veurem...', tres anys més tard, havent-t'ho vist ja quasi tot, i amb la paciència i les esperamces de veure algun 'sí' d'entrada esgotades, li he demanat el divorci. Com era d'esperar, de moment: ja ho veurem. Però, paciència, coneixent-lo, un 'sí' com una casa. Això sí que ho té: és un home de paraula. De poques paraules però de paraula. 

divendres, 13 d’octubre de 2017

Tardors





Quants anys, de mitja, viu una cotorra? Quant de temps tarda en construir un sol niu on covar els seus ous? Quants en construirà en tota la seva vida? Són qüestions que tot seguit m'aclarirà Sant Google. 

Al parc de sota casa, a més de coloms, abunden les cotorres. Avui, assegut a un dels bancs del parc, després d'una profitosa passejada, he estat espectador de com una cotorra –a pocs metres sobre meu– estava feinejant enramada dalt d'un arbre sense fulles, per tal d'endur-se'n un dels molts branquillons que hauran de conformar el seu niu. Mestria és la paraula que se m'acut per definir la seva labor. I tossudesa. No ha parat, d'una rama a una altra, fins que ha trobat el branquillo idoni que, un cop aconseguit –en menys d'un minut– amb el bec i l'ajuda d'una de les potes, s'ha endut d'una volada. L'he perdut de vista; a saber on estarà bastint el seu niu. Diu Sant Google que de totes les especies de lloros, la cotorra és l'única capaç de construir el seu propi niu. 

On tenen l'Escola d'Arquitectura les cotorres? Qui els hi ensenya aquesta mestria? Ciencia infusa? Com saben elles quan han de pondre i covar? El tòpic rellotge biològic? Sant Google no m'ho diu. Tampoc em diu quants dies triguen en conformar el niu; tant és, hauria de cercar més lluny i no és el moment. Sí que em diu, que ponen de cinc a vuit ous i que els coven vint-i-cinc dies. I també, que les cotorres viuen entre quinze i vint anys. Un dia dels nostres –com qui diu– si nosaltres en vivim quatre. No són res elles tampoc; com nosaltres.

Quan he baixat la vista, a poca distancia, corrien dos nens d'uns set o vuit  anys. Ell aprenent a fer-ho sobre una taula d'skater, ella corrent a peu pla al seu costat. Fent-li companyia. Més endavant s'han creuat amb una parella d'ancians passejant al ralentí: ell amb el taca-taca –trastejant com podia– ella al seu costat. Fent-se companyia. Setanta anys separaven les dues parelles. Uns aprenent a viure, els altres a sobreviure. Quantes coses es poden viure en setanta anys? Quants nius, quantes corredisses? Quanta companyia podem gaudir? Quanta en gaudim? Això no li preguntaré a Sant Google, que sabrà ell! És obvi, estem aquí de passada. En som prou conscients?

Arbres sense fulles... rames a pèl. Palmeres fresques. Un niu, ous, noves cotorres que viuran com a molt vint anys –un dia. Arbres que ja hi eren, i altres que ens sobreviuran. La conclusió sempre és la mateixa: a ......, que són quatre dies! O potser ja només en són dos... Un? Ergo, espavilant.

Salut.


dimecres, 11 d’octubre de 2017

Així és





Corren rumors...

Corren rumors que estàs enamorada.
                        Que estimes amb bogeria.

No ho pots amagar, diuen.

Diuen que et somriu la vida.

Ho diuen perquè no saben 
                          que ets tu qui la il·lumina.

Així ets tu quan estimes.



No m'agafa badant, que ho sabia.

dijous, 28 de setembre de 2017

Ara







La vida.


La nit és el refugi del Sol. La casa de la Lluna.

Així et vull.

El dia és quan cauen els estels
i tu brilles tota tu. Així ho veig. 

I també així et vull.

Et vull de moltes maneres.


Però et vull tu. Com quan rius.

Com quan em dones els llavis.

I també, com quan bades
i fas veure que no hi ets.

Però hi ets. Fent guàrdia.

Vetllant el què és teu. La nit, el dia.

Vetllant el què vols. La vida.


Ara que em vols. Ara que et vull.

Ara és ara.

Ara és la vida.